L’Oficina Antifrau de Catalunya (Antifrau) se subscriu a les declaracions de la NEIWA sobre els canals de denúncia realitzades a Utrecht.

Què és la NEIWA i quin és el seu propòsit?

La posada en marxa de la NEIWA per les seves sigles en anglès o (Xarxa d’Autoritats Europees d’Integritat i Denúncia d’Irregularitats) està basada en les recomanacions de la declaració de París en 2019, la Declaració de Roma de 2020, la Declaració de Brussel·les en 2020 per a finalment adoptar les declaracions d’Utrecht en 2021 en matèria de cooperació i intercanvi de coneixement, així com les experiències en el camp del “Whistleblowing” amb èmfasi a aplicar la Directiva 2019/1937 en la protecció dels denunciants.

Sobre aquest acord (NEIWA), s’han adherit 22 representants de cada país, comptant amb un observador (Montenegro) perquè totes aquelles persones que reportin informació referent a un interès públic legítim puguin exercir el dret, el qual està consagrat en l’Article 11 de la UE en la seva carta fonamental de drets i en l‘Article 10 de la convenció europea sobre drets humans.

Els membres de la NEIWA fan un seguiment de tota recomanació derivada d’aquesta xarxa antifrau, recomanacions que són enviades a totes les administracions dels governs participants de la iniciativa en matèria de la creació dels canals de denúncia segons transcorre la transposició de la directiva “Whistleblower”, de la qual, Antifrau és membre actiu.

Antifrau s’uneix en conjunt de 25 organismes que formen la NEIWA.

Des del passat 14 de juliol de 2021, Antifrau (Oficina Antifrau de Catalunya) s’uneix al que es disposa en la declaració de la NEIWA sobre l’establiment dels canals interns i externs per a les denúncies anònimes; tot això, provinent dels grups de treball que van portar a les declaracions d’Utrecht i en la qual Antifrau ha participat.

Wilbert Tomesen com a president de l’autoritat de protecció dels informants en Països Baixos i qui va ser l’amfitrió de la trobada, va donar la benvinguda als participants, entre ells, la Comissió Búlgara Anticorrupció i l’Agència de Prevenció de la Corrupció de Montenegro. En aquesta trobada també va participar Cristel Mercade Piqueras com a representant de la Unió Europea.

Aquesta comissió treballa activament en la redacció d’un document que interpreti determinats preceptes de la directiva i de les preguntes freqüents (FAQS).

Es conclou de la reunió el següent:

Declaració per a l’establiment de canals de denúncia.

1 Establir canals interns.

1.1 Les entitats jurídiques del sector públic i privat haurien d’establir procediments interns adequats per a rebre i fer un seguiment de les denúncies sobre irregularitats. Els canals interns tenen com a objectiu la revelació d’irregularitats en els llocs de treball que d’una altra manera romanen ocults, sovint per por de represàlies.

1.2 Les entitats obligades a implementar canals interns de denúncia hauran de fomentar una cultura de denúncies internes i valoraran la denúncia interna com un acte de lleialtat i com una oportunitat per a conèixer les irregularitats internes i solucionar-les.

2 Confidencialitat i denúncies anònimes.

2.1 Les persones alertadores sovint poden no tenir confiança en l’eficàcia dels canals interns de denúncia, la qual cosa pot dissuadir-les d’informar d’una irregularitat. La salvaguarda de la confidencialitat de la identitat de la persona *alertadora i de la recerca és, per tant, una condició clau per al sistema de denúncies, garantint que la presentació d’una denúncia no comporti cap risc professional ni personal per a la persona denunciant.

2.2 Els canals de denúncies interns han d’oferir confiança i evitar que el personal no autoritzat tingui accés al seu contingut. Les entitats que externalitzen els seus canals interns de denúncia haurien de comprovar prèviament que la tercera part garanteixi que les denúncies internes siguin custodiades de manera confidencial i que només les persones autoritzades puguin accedir al seu contingut.

2.3 El canal de denúncies intern haurà d’incloure una recerca adequada sobre la denúncia d’una irregularitat, ha de dur-se a terme de manera rigorosa.

3 Procediments de denúncia interna i seguiment segons la directiva 2019/1937.

3.1 En funció de la naturalesa i la dimensió de les entitats, els canals interns podrien ser gestionats per una persona o departament imparcial responsable de rebre i realitzar un seguiment de les denúncies i mantenir la comunicació amb la persona informant. En qualsevol cas, la seva funció ha de ser la de garantir la independència, evitar conflictes d’interessos i rebre la confiança dels empleats.

3.2 Els procediments clars i definits de recepció i seguiment de la denúncia són essencials per a generar confiança en l’eficàcia del sistema global de protecció de les persones alertadores. S’ha de donar un seguiment adequat a una denúncia presentada internament en un termini de temps raonable per a informar la persona denunciant, d’acord amb l’estàndard mínim de la Directiva de la UE. S’ha d’informar la persona denunciant sobre el termini i els procediments de la comunicació bidireccional.

3.3 Les persones que considerin denunciar infraccions haurien de poder prendre una decisió informada sobre si volen denunciar i sobre com i quan fer-ho. És essencial per a les entitats jurídiques del sector públic i privat, i les que tinguin un canal intern de denúncia, proporcionar informació clara i de fàcil accés sobre els procediments per a denunciar internament, així com la possibilitat de denunciar externament a les autoritats competents.

3.4 La persona denunciant hauria de poder triar el canal d’informació més adequat (intern o extern) en funció de les circumstàncies individuals del cas. No obstant això, podria encoratjar-la a utilitzar, en primer lloc, els canals interns de denúncia i denunciar davant el seu propi ocupador si aquests canals es troben disponibles i es pot esperar raonablement el seu funcionament.

4 Sobre la prohibició de represàlies.

4.1 Les persones que denuncien internament haurien d’estar protegides contra qualsevol forma de represàlia, sigui directa o indirecta, que hagi estat presa, encoratjada o tolerada pel seu ocupador o client o destinatari de serveis i per persones que treballin o actuïn en nom d’aquests, inclosos els companys de treball i directius de la mateixa organització o en altres organitzacions amb les quals la persona denunciant està en contacte en el context de les seves activitats relacionades amb el treball.

4.2 Una clara prohibició legal de represàlies tindrà un important efecte dissuasiu i es reforçaria encara més amb disposicions sobre responsabilitat personal i sancions per als autors de les represàlies.

4.3 L’atorgament d’un estatut de protecció a una persona denunciant, quan la legislació nacional preveu l’atorgament d’aquest estatut, implica que les autoritats competents han d’assegurar-se que la persona alertadora no sofreixi cap mena de represàlia, directa o indirecta. Les autoritats competents haurien de disposar, en el seu cas, d’eines dissuasives per a evitar qualsevol forma de represàlia, inclosa la possibilitat d’imposar una sanció a l’organització que adopti mesures de represàlia.

4.4 Fins i tot si no es coneix la identitat de la persona denunciant (anònima), ni hi ha dades que permetin identificar-la en aquest moment, la seva identitat pot revelar-se o deduir-se en una etapa posterior. Per tant, si la persona alertadora ha denunciat d’acord amb la normativa, pot tenir dret a les mesures de protecció que ofereix la Directiva, quan la legislació nacional prevegi l’atorgament d’aquestes mesures.

4.5 Les autoritats competents i les entitats obligades a establir canals interns de denúncia han de vetllar per solucionar qualsevol situació en la qual la persona alertadora pugui haver estat objecte de represàlies i avaluar com evitar futures situacions similars.

Declaració per a establir canals externs de denúncia.

1. Assegurar que els canals externs de denúncia, establerts per les autoritats competents, proporcionin una confidencialitat estricta a les persones alertadores i a les seves denúncies, així com a les recerques de les autoritats competents que facin el seu seguiment, cap a qualsevol tercer, i assegurin la seva protecció amb l’atorgament de l’autonomia organitzativa i financera necessària perquè aquests canals puguin desenvolupar les seves funcions adequadament així com proporcionar-los els suficients recursos.
2. Considerar la possibilitat de designar una autoritat reconeguda i posicionada com a autoritat principal, central o fonamental dins de l’Estat membre o la regió i que doni a la Directiva ja la legislació nacional d’aplicació un nom, una cara i un número de telèfon.
3. Disposar que aquesta autoritat exerceixi, no necessàriament en exclusivitat i en funció de la legislació nacional, una o més de les funcions previstes per la Directiva, que podrien incloure, en particular, investigar les denúncies de represàlies i proporcionar informació i estar disponible per a la consulta o assessorament de les persones alertadores i, si escau, remetre-li a l’autoritat competent que correspongui.
4. Considerar la possibilitat que aquesta autoritat sigui competent per a dur a terme el seguiment de les denúncies d’infraccions, almenys com a últim recurs quan cap a una altra autoritat sigui competent o no hagi donat el seguiment adequat a un informe, d’acord amb el marc nacional aplicable.

Després de les votacions de la taula de treball, en les quals no van participar el comissionat Hongarès dels drets fonamentals així com el seu homòleg Croat, es va concloure que la directiva ha de ser transposada màxim fins al 17 de desembre de 2021 i sense dilacions, així com s’ha de garantir la protecció dels denunciants, que la directiva tingui un impacte immediat en les legislacions de cada país membre de la UE, a l’igual, que s’ha de donar a conèixer els drets a la ciutadania dels quals disposen en matèria de la Directiva Whistleblower.